2/04/2016

Juan Diego Flórez, la flor de la canela al Palau


4/02/2016
La flor de la canela es un vals peruano compuesto por la cantautora Chabuca Granda en 1950, que se ha convertido en uno de las más representativos del Perú.
Aunque se desconoce el origen del nombre La Flor de la Canela, se sabe que esta es una expresión en desuso que se utilizaba para ponderar la exquisitez o la excelencia. Sobre ella, ya en 1611 Covarrubias en suTesoro de la lengua castellana o española dice lo siguiente: "Para encarecer una cosa excelente solemos decir que es la flor de la canela" o "Flor de la canela, lo muy perfecto".
(Wikipedia)

La primera vegada que vaig veure i escoltar a Juan Diego Flórez, vaig quedar francament decepcionada. Ja començava el tenor a tenir un gran ressò mediátic, el seu nom era d'una gran estrella, i, en els inicis de la meva afició operística, al 2005, vaig anar al Liceu a veure Semiramide, sense conèixer la òpera ni saber el paper bastant residual de Idreno. Quan va sortir Juan Diego, petitó i estàtic al costat de la imponent Daniela Barcellona, vaig pensar...aquest és el famós Flórez? Si que va cantar un bon "cimento", però, francament...vaig pensar que no n'havia per tant.

Els tenors lleugers i el belcantisme no son, amb alguna excepció, el que més m'atreu de la òpera, i el repertori habitual de Flórez sempre m'havia interessat ben poc. També em tirava enrera la seva tibantor, la extrema perfecció vocal exenta d'ànima. vaig assistir posteriorment a algun concert seu al Liceu, i em vaig avorrir com una ostra, enmig del desbordat fervor generalitzat.

Peró el tenor s'ha fet gran...i jo també. La seva veu s'ha eixamplat, pot abordar altres sonoritats, i les meves fixacions han demostrat no ser gens indissolubles.

El canvi (meu) va començar no fa molt, quan vaig escoltar el Pourquoi me réveiller del seu àlbum L'Amour...ufff, em va impressionar, i molt!

Aquest any m'havia decidit a comprar l'abonament del Cicle de Grans veus del Palau de la Música, on estava inclòs un concert de napolitanes del Juan Diego. És un gènere que m'entusiasma i, tot pensar que ell no era potser del tot idoni per a interpretarles, em venia de gust escoltar-les. Pero uns dies abans del concert, es va actualitzar el programa, i van aparèixer Mozart, Massenet, Gounod, Rossini...fantàstic, doncs!

El Palau estava totalment ple, a vessar, i havia una forta expectació. Conseller de Cultura, Santi Vila i Irene Rigau, al llocs d'honor del primer pis. Només sortir a escena, el tenor va comentar, de manera continguda i sense fer escarafalls, que tenia una costella trencada i que podia cantar perfectament, però havia substituït una peça que si que podia suposar alguna dificultat per a la respiració. No es va excusar per si no estava al 100%: ens va transmetre la seguretat de que ho estaria...i així va ser!.

Va començar amb Mozart, sobri i amb la seguretat vocal habitual, i el millor de la primera part van ser les dos darreres peces, Porquoi me réveiller i Lève-toi soleil

A destacar que va estar, en el seu estil, molt xerraire...encara que no sempre s'entengués el que deia. Flórez és tan excel·lent cantant com mal i poc empàtic comunicador, però, amb els anys, ha anat atrevint-se a parlar en escena, i, encara que mancat de gràcia, el públic li reconeix l'esforç i ahir encara més especialment, donades les seves condicions físiques.

La segona part va començar amb les napolitanes, impecablement cantades, inclús amb una perfecta entonació napolitana...encara que una mica, només una mica, mancades de la rauxa i vibració emocional que és intrínsec al gènere. Em van agradar especialment la Chitarra romana i Parlami d'amore, Mariù.

Va finalitzar amb el Cessa più de resistere, sense haver abaixat ni un moment el nivell en tot el recital.

Davant dels nombrossisims aplaudiments, ens va concedir tres bisos. El primer va ser un Bésame mucho que per a mi va ser el menys afortunat de la nit (els greus!).

El segon, com l'anterior, guitarra en mà, va ser La flor de la canela, que ve a ser com l'himne no oficial de Perú. El pare de Juan Diego, Rubén Flórez era acompanyant musical de Chabuca Granda, la autora de la cançó, I es va veure molt clar que el tenor ens mostrava la seva faceta més personal en la seva interpretació. Aquell és l'autèntic Juan Diego, la cara se li va relaxar, la gestualitat es va fer més còmoda, la veu semblava una altra. Va ser el moment de màxim silenci en tota la nit. Realment preciós, i, si llegiu la definició de l'inici, és pot dir que va ser la "Flor de la canela, lo muy perfecto". I, en aquest cas, incloia també la emoció.

Emoció que es va dissipar, per convertir-se en admiració extrema, quan vam passar del Flórez que canta íntimament en una festa d'amics al tenor "más chulo que un ocho" que, amb una costella trencada, després de una nit sense cap mena de reserva, ens ofereix el Pour mon âme, amb els seus 9 dos de pit, fresc com al començar i exhibint "poderío" vocal i seguretat mestrívola.

Un concert, molt, molt disfrutable, un tenor molt peculiar, que emociona no pel sentiment sino per la perfecció, la seguretat i la classe amb que interpreta. 

Aquí en teniu un tast:









Dimecres, 3 de febrer de 2016
20.30 h

Juan Diego Flórez, tenor
Vincenzo Scalera, piano
Avi Avital, mandolina
Ksenija Sidorova, acordió
Daniel Forcada, percussió

Programa

I

Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
Misero! O sogno, o son desto?...
“Dies Bildnis ist bezaubernd schön” Die Zauberflöte
“Un’aura amorosa” Così fan tutte
“D’ogni colpa la colpa maggiore” La Betulia Liberata
substituïda per "Il mio tesoro" Don Giovanni

Charles Gounod (1818-1893)
“Salut! Demeure chaste et pure” Faust

Jules Massenet (1842-1912)
“Pourquoi me réveiller?” Werther

Charles Gounod
“L’amour...Ah! Lève-toi, soleil!” Roméo et Juliette

II

Renato Rascel
 (1912-1991)
Arrivederci Roma

Elddi di Lazzaro
 (1902-1968)
Chitarra romana

Fritz Kreisler (1875 - 1962)
Prélude et Allegro dans le style de Pugnani
(instrumental)

Cesare Andrea Bixio 
(1896-1978)
Parlami d’amore, Mariù

Eduardo di Capua
 (1864-1917) i Alfredo Mazzucchi (1878-1972)
O sole mio

Gaetano Donizetti (1797-1848)
Amor marinaro

Vittorio Monti (1868 – 1922)
Csardas (instrumental)

Gioachino Rossini (1792-1868)
Bolero
“Cessa di piu resistere” Il barbiere di Sivigli

BIS

1. "Bésame mucho" Consuelo Velázquez

2. "La flor de la canela" Chabuca Granda

3. "Pour mon âme" La fille du regiment - G.Donizetti

10/17/2015

No place like London! (7 al 11 abril 2015)


Publicat 17 octubre 2015
Aquest post el tenia a "esborranys", perquè a la meva tornada del viatge a Londres de l'abril un cúmul de circumstàncies em van impedir acabar-lo, i es va quedar sense publicar.
A punt de tornar a marxar demà cap a Londres (Carmen a la ROH i 50 Aniversari Terfel al RAH), he recordat que tenia això pendent, i, afegint alguna frase per situar el context de les fotos, el publico tal qual. El proper el faré tan aviat torni!


I have sailed the world/ beheld its wonders...But there's NO PLACE LIKE LONDON!

Aquest és un fragment del musical Sweeney Todd (Stephen Sondheim), i assistir a aquesta obra, interpretada per Bryn Terfel y Emma Thompson va ser l'epicentre del viatge, la "excusa" inicial que la Carme i jo vam anar completant amb altres activitats, per al nostre viatge de 5 dies a Londres. 

London potser no té la grandeur de Paris, la bellesa de Roma, la modernitat de Berlin, la imperialitat de Viena, l'encís de Sant Petersburg...o la calidesa de Barcelona. No és una ciutat estrictament maca (a no ser que siguis fan del dubtós sentit estètic britànic), ni especialment sobresortint en molts criteris valorats, però té una barreja, un dinamisme sense aturador, una manca de prejudicis i una vitalitat desbordant que me la fan molt atractiva, malgrat que jo sempre m'he sentit més a casa a ciutats mediterrànies, especialment italianes. Vaig començar a anar a London "de gran", però ara en sóc una gran fan i aprofito qualsevol motiu per a tornar-hi. I n'hi han, i moltíssims!


Un dels principals, els culturals. És difícil trobar una ciutat amb una oferta cultural i musical més variada, contínua, diversa i d'altíssima qualitat. I, en general, gratuïta o a preus molt assequibles.


Ja fa una setmana que vam tornar, he trigat uns dies a reunir les hores per ordenar les fotos i fer el post, però alguna persona m'havia demanat les meves impressions d'algun dels actes a que havíem assistit, i aprofitaré per, breument, reflectir de tot una mica de com va anar aquest viatge, especialment l'aspecte musical.

 DIA 7 

Només arribades a l'habitació de l'hotel, entre Bayswater i Nothing Hill, feta la primera comprovació de que el wifi funcionava perfectament, la Txell, a través de Facebook, em diu que si vaig al concert del Scholl QUEEEEEÉ?????? Concert d'Andreas Scholl ???? El dia que hem arribat????


Jo havia estat repassant la cartellera dels principals auditoris (ROH, Barbican, Wigmore, Cadogan, Royal Albert Hall, etc.) per als dies que estàvem allí, però no se'm va ocórrer mirar que feien el mateix dia que arribàvem. Rapidíssimament vaig entrar a la web del Wigmore Hall, hi havia unes poques entrades disponibles i en vam aconseguir dues, a preu molt raonable. El meu contratenor preferit presentava aquell vespre el seu nou disc de Cantates italianes, i cap allí vam anar.


Era la primera vegada que anava al Wigmore Hall, considerat com un dels millors auditoris, per selecte, de la ciutat, especialitzat en música de cambra, barroca i lied. És realment com un temple, petit (unes 500 places) i amb una de les millors acústiques d'Europa.


El concert, per inesperat per a nosaltres, va ser especialment gaudit, amb moments de gran lirisme, en que Scholl commou amb la bellesa i puresa del seu cant. Al clavicordi l'acompanyava la seva parella Tamar Halperin, diguem que dir-li correcta és potser massa. En canvi, Avi Avital ens va oferir, amb la mandolina, moments molt intensos i reeixits.








 DIA 8 

Visita al fantàstic Barbican, centre artístic i musical de la City (públic) on sempre hi ha coses molt interessants d'exposicions, actuacions i, si més no, la mateixa arquitectura. Encara que diuen que el consideren l'edifici més lleig de Londres (curiosament superat últimament pel "Walkie talkie" Sky Garden, que vam visitar l'endemà), a mi m'agrada molt el deix dels 80 que té tant l'espai exterior com sobretot l'interior.






I ja que estàvem a la seu de la London Symphony Orchestra, vam assistir per un preu molt moderat (10 £ ) a un concert dintre del LSO International Violin Festival, dirigit per Gianandrea Noseda, amb la participació del extraordinari Leonidas Kavakos...tot un plaer!

 



 DIA 9 

Passejant...
Stephen Jones - 36 Great Queen St, a l'entorn de Covent Garden

Stephen Jones - 36 Great Queen St, a l'entorn de Covent Garden

Neal's Yard


ui, quins formatges! http://www.nealsyarddairy.co.uk/

vista de The Shard, l'edifici més alt d'Europa, amb ocellet just a sobre

Petticoat Lane Market

Visita al Sky Garden
















 DIA 10 

Visita a Borough Market, millor anar-hi havent esmorzat poc perquè a moltes parades t'ofereixen formatges, olis i d'altres productes artesanals per tastar.











el "tube", és clar

I, al vespre, SWEENEY TODD a la ENO (Coliseum), al millor musical que he vist mai, interpretat per Bryn Terfel i Emma Thompson. Era semi-escenificat, pero la intensitat era tanta que no calia res més. Quina meravella! Allò va ser el motiu central del viatge, i va superar amb escreix les expectatives.

Incommensurable Terfel, amb la seva profunda i majestuosa veu, i inigualable la Thompson, dramàticament immmillorable i cantant molt bé, sense caure en la caricatura patètica com altres afamades Mrs. Lovett. Molt bé la resta del repartiment, destacant el Jutge Turpin de Philip Quast.







 DIA 11 

Passeig pel barri (Queensway-Notting Hill) abans de agafar l'avió de tornada



Y demà 18 d'octubre...altra vegada cap a Londres!

7/12/2015

La "Fresca diva" Anna Netrebko cancel·la al Palau (cronología i imatges)


12 juliol 2015

Hi ha la "Casta diva" i també la "Fresca diva",  les dives fresques com a roses, exuberants física i vocalment. I potser també "fresques" en alguna altra accepció de la paraula.

Anna Netrebko és per a mi la millor soprano de l'actualitat, té una exitosísima carrera en evolució que porta la seva veu, cada vegada més sumptuosa i fosca, cap a vocalitats més interessants que fa uns anys no podia abordar. Escoltarla, a més en directe, supera sempre les expectatives, però, dissortadament, sembla que, de manera reincident, a Barcelona se'ns escatima aquesta possibilitat.

Vet aquí la cronologia dels fets:

- 21 maig 2014: previst el debut d'Anna Netrebko al Palau de la Música - CANCEL·LAT 3 dies abans per un refredat. Es posposa pel desembre.

- 17 desembre 2014: data en que es fa el concert cancel·lat al maig, amb canvis: ara s'incorpora el promès de la soprano, Yusif Eyvazov, que es salva miraculosament de rebre una sonora bufada per l'efecte sorpresa de la colònia russa, que es posa a aplaudir molt abans d'acabar el seu Nessun Dorma, l'unica ària que interpreta en solitari,

......

- 1 al 10 juliol 2015: gira de concerts a Viena (1), Versailles (4), Moscú (7) i Praga (10),



- divendres 10: el concert de Praga té un gran èxit, Anna està exultant, en perfecte estat vocal.

- dissabte 11: a les 9 del matí, el Palau publica que, per raons de salut, el concert que havia d'oferir se el dilluns 13 queda CANCEL·LAT (que no ajornat) i s'informarà properament de les devolucions.



- dissabte 11, cap a mitjanit:

       * Yusif Eyvazov publica a la seva pàgina de Facebook una foto d'ells dos amb el Tiago. Qui segueixi el seu mur, sap que les publica sempre a les poques hores de ser fetes.



     * en Jan escriu un comentari a la foto anterior, dient, entre d'altres, que ella es veu molt bé per estar malalta.


    * Yusif se'n adona de l'errada, edita el comentari de la foto, i afegeix la frase "abans del concert" - com si fos del dia abans- per que no sigui tant evident la presa de pèl (a la imatge teniu l'historial de l'edició).




RESUMINT: que no ens creiem que entre la finalització a mitjanit de l'exultant concert de Praga i les 9 del matí següent, la diva tingués un sobtat greu problema de salut o de veu, que obligués a cancel·lar el concert de dilluns 13 a Barcelona.

Que pensem que el Palau també hi té una responsabilitat important, perquè tot fa pensar que ells ho sabien amb anticipació, que això no és cap cancel·lació sorpresa d'ùltima hora, ni molt menys esta deguda a problemes de salud.

Que em sembla magnífica la felicitat que semblen tenir Anna i Yusif, i tot el que vagi a favor del seu bon moment personal és fantàstic i ens n'alegrem molt.

Però que és una gran manca d'ètica i de profesionalitat una cancel·lació per caprici, per començar anticipadament les vacances (fins a la Tatiana que cantarà a Munich a finals de juliol). Abans aquestes coses no les feia, l'Anna Netrebko.

Que tant la soprano com el Palau han actuat amb premeditació i engany cap el públic. I que, per molt que ens delim per veure i escoltar a la Netrebko, accions com aquestes desacrediten la seva carrera i malmeten la seva professionalitat.

4/16/2015

El "timo" de l'estampeta al Liceu: una abonada menys

16 abril 2015

No tinc molts triennis com abonada, crec que em devia abonar cap al 2006-2007, però han estat uns bons anys, on he gaudit força en general, he passats nits inoblidables i m'he arribat a sentir "part" del teatre. Al cap i la fi, un abonat és això, el que participa, el que fa vot de confiança, acceptant que en el lot t'entrin coses que t'agraden i altres no tant, però és un pack, i vols formar part del projecte, te'n sents part, a través del teu abonament.

Entenc que sempre hi ha, a tots els teatres, coses que millorar, que els preus, zones, abonaments, etc. han d'estar sotmesos a variacions, en funció de diferents condicionants, i que no sempre un possible canvi serà afavoridor per a tothom. I, en el cas del Liceu, s'havia de fer, acuradament i amb criteri, una certa renovació dels criteris de zones i preus.

Però el que no accepto és fer el paper del tonto al "timo" de la estampeta: haver d'estar contenta pel "gran" descompte aplicat segons els nous càlculs, i que suposi en realitat que, en lloc de pagar 195 euros pel meu seient de zona 7, passaré a pagar-ne 404, pel mateix seient, ara zona 6 (el preu sense descompte serien 476€).

El director Sr, Guasch ha volgut fer canvis, segurament s'havien de fer, però tocar i danyar el teixit més sensible del "cos" liceístic, els abonats, no és precisament una decisió intel·ligent. El meu cas no és l'únic, per cert. M'estic fent un tip de llegir casos similars o pitjors, avui que finalment, amb molt de retard sobre la presentació de la nova temporada, s'han atrevit a publicar totes les dades. I a només 4 dies de la data d'inici del periode de canvis.

No penso canviar a una localitat inferior (de preus massa alts també pel que ofereixen), ni acceptar pagar un 207% del que pagava pel meu seient. Per tant, comunicaré al Liceu la meva baixa com a abonada i compraré entrades soltes pel que m'interessi molt. Se m'acudeixen moltes formes interessants d'emprar els diners que m'estalvii, però més encara que una qüestió econòmica, és una qüestió de dignitat. Senyor Guasch, vosté en sabrá molt d'altres afers empresarials, però no en té ni idea de com es gestiona un teatre d'òpera, i el seu equip tampoc: als abonats no se'ls pot tractar així, i ja es veuran els resultats. Això si, lamentablement, hi perdrem tots.




2/11/2015

LICEU 0 - SCHOLL 2


11 febrer 2015

RECITAL ANDREAS SCHOLL
THE WANDERER
10/02/2015 LICEU BARCELONA

Aquest post el dividiré en dos parts diferenciades, el caos de la primera part degut a la manca de control de l'accés a la sala, i el recital propiament dir. 

L'ACCÉS A LA SALA

Ahir vam poder contemplar un penós espectacle que va donar l'organització del Liceu, en el sentit d'una absoluta absència de criteri, control i respecte en l'accés a la sala una vegada començat l'espectacle.

Dos minuts després de l'hora d'inici, Scholl va sortir a l'escenari i encara estaven deixant entrar a gent. El cantant va haver d'esperar una estona per començar, i fins i tot quan ja ho havia fet, van entrat sorollosament 8 persones al prosceni d'anfiteatre esquerre.

Quan s'interpretava el grup de cançons (3) de Haydn, entre la segona i la tercera es va deixar entrar, per dos portes diferentes  de l'anfietatre com a mínim, uns grups nombrosos de gent, que, obviament, per ocupar els seus llocs feien aixecar al que estaven asseguts i tot plegat, molt de soroll. Repeteixo, a mig cicle de cançons, que requeria silenci i respecte. 

En altres momens posteriors, també van entrar grupets de gent i, s'asseien fent el pertinent desgavell. Les portes de les llotges s'obrien i tancaven varies vegades. Calculo que, després de l'inici del concert, van anar entrant entre 50 i 60 persones. No sé que va passar, mai havia vist això a cap teatre d'òpera i tampoc al Liceu.  

Segurament no soc de les abonades mes antigues, però conec ja força bé el públic del Liceu, i una bona part del públic d'ahir semblava que no sabés ni on era ni que anava a escoltar. A la platea van quedar força llocs buits després del entreacte.

Sembla ser que part del problema va ser un autocar que va arribar tard, i possiblement (intueixo), no es va saber gestionar correctament la situació, i ser ferms amb un grup de 50 com ho haguessin estat amb un de 5, és a dir, ferlos esperar al moment adient. Amb el agravant que fer entrar 5 persones en uns aplaudiments entre cançò i cançò es factible, pero 50 ja no.

Per altra banda, hauria d'estar molt contenta de que es facin autocars per anar a escoltar lieder... sempre que sabessin quin registre vocal i quin repertori s'anava a escoltar. El mateix passa amb la gran quantitat d'entrades regalades de platea. Ja se sap, es regalen unes quantes entrades a un cap o directiu, aquest les passa al subordinat, que les pasa a la cunyada que sempre ha volgut veure el Liceu per dintre, que se'n va a la mitja part perque li agafa son.

Escoltat directament per mi, a l'entreacte, passadis d'amfiteatre, un senyor que sortia d'una llotja, parlant per telèfon: "si, al final nos hemos venido al Liceu, que canta uno...que no se como se llama".

Aquí teniu una captura de pantalla de com estava la disponibilitat d'entrades a les 18 hores, fixeu-vos en les llotges d'amfiteatre buides. Doncs us puc assegurar que a les 20 h. les llotges estaven ben plenes. I no és pot donar la culpa als "resituats" de 5è o 4art, perque les seves entrades no obren les portes de les llotges. Tampoc a les entrades de platea que, a darrera hora, s'estaven venent a 10€, jo vaig pasar per taquilles a les 19h i no hi havia ningú comprant entrades.




M'agrada veure el Liceu plé, no pas mig buit, pero no a qualsevol preu (en aquest cas, seria millor dir "de gratis"), amb espectacles llastimosos com el d'ahir, que desconcentren als intèrprets i públic i treuen dignitat al nostre teatre.

Per cert, que a hores d'ara al Liceu potser es deuen haver assabentat que Tamar Halperin es LA i no EL pianista, com constava al programa de mà.


EL RECITAL


Andreas Scholl és el meu contratenor preferit, tot i que hi ha d'altres que també segueixo amb interés (David Daniels, Bejun Mehta, Franco Fagioli,...), trobo que Scholl té unes característiques tímbriques molt diferenciades, que me'l fan especialment atractiu.

La seva veu té una densitat corpórea, intensa, es técnicament molt treballada i acurada, pero no és una veu blanca o cristalina. Vaig descobrir a Scholl en un video  ("Io t'abraccio", de Rodelinda, junt amb Ana Caterina Antonacci) que no puc deixar d'enllaçar i que crec que representa millor que les meves paraules el que vull expresar.




Ahir la primera part del recital va estar marcada pel brogit de la sala i les interrupcions d'entrades i sortides, i sembla que ni ell ni el public vam assolir el nivell adient adeqüat de concentració per al lied. La segona va millorar, i el punt àlgid i màgic van ser els dos bissos, In stiller Nacht (Idan Raichel) i Shir Éress (Sasha Argov).

Scholl ens va fer un "Yusif" i ens va colocar un parell de solos de la seva senyora, la pianista Tamar Halperin que, si bé el va acompanyar amb correció i compenetració (!), no donava el percal per a ocupar ella sóla la escena. .

Malgrat que el programa no era el que podia despertar per a mi més interés (The Wanderer, amb obres de Haydn, Schubert, Brahms i Mozart) sempre és un luxe escoltar en directe al contratenor alemany. La primera vegada que ho vaig fer va ser a la King's Chapel de Cambridge, en un repertori que li esqueia d'allò més, aquí en teniu la crónica:

El 22 d'abril de 2016, Scholl té prevista una actuació al Teatro Real, molt més atractiva pel meu gust: Italian Cantatas and Songs. amb obres de Salvatore Lanzetti, Antonio Vivaldi, Alessandro Scarlatti, Antonio Caldara i George F. Händel.

Per acabar, un petit tast del recital d'ahir, gràcies al usuari de Youtube "oneginrol"



11/23/2014

Concert Escenes de Giulio Cesare, Natalie Dessay, Christophe Dumaux, Emmanuelle Haïm - Liceu 22/11/14



22/11/2014

A punt d'entrar al Liceu, li deia a un amic que el concert d'avui em feia tanta il·lusió, que tenia por que les meves expectatives es veiessin defraudades. Ell, amb posat de "The quiet man", m'ha respost: "doncs jo no, jo sé que el disfrutaré". I, òbviament, no ho deia des del "tot em val", sinó des del "jo vaig a passar-m'ho bé" .

"No podem banyar-nos dues vegades en el mateix riu", ens deia Heràclit uns quants segles abans de que s'inventés l'òpera, i quanta raó tenia!. Es absurd anar a comparar, disseccionar i sentenciar. A l'òpera s'hi ha d'anar amb la voluntat de disfrutarla, i no tenen sentit les frases tan gastades sobre la Dessay, la que era i la que és, ni comparacions amb senyores de fa 80 anys.

Era avui, era al Liceu, i ha estat aquest vespre: Natalie Dessay ens ha donat, amb la inestimable col·laboració de la energètica i virtuosa HaÏm, i la complicitat del contratenor Christophe Dumaux, un concert màgic i bellíssim, una joia, valuosa, petita i resplendent com ella mateixa.

Le Concert d'Astrée han sonat meravellosament dirigits per la directora de cabells vermells tants encesos com la passió, la desinhibició i l'anti-encarcarament amb que dirigeix barroc, la seva gran especialitat. Dumaux ha estat un pèl insegur a la primera part, i molt fi a la segona. Després d'haver vist el seu Giulio Cesare al MET (al cinema, of course) he trobat a faltar que pogués lluir el vestuari (i des-vestuari) i moure's amb la seva desimboltura i eficàcia actoral...però avui no tocava.

Natalie Dessay ha sortit esplendorosa amb un vestit asimètric, de setí color champagne, que li deixava al descobert la espatlla dreta, cobert per una segona capa més petita, també irregular, de tul transparent amb pedreria, i d'una excel·lent llargada per semblar una mica més alta. Feia temps que no veia un vestit tan elegant i escaient al Liceu, adequat a les proporcions de qui el portava, a la seva personalitat i al que s'anava a interpretar.

De la veu, del seu magnetisme, de la seva màgia i de la seva altíssima qualitat artística, vocal i interpretativa, no podria dir-vos prou en aquestes línies.

Ha estat un èxit rotund, moltíssims aplaudiments i standing ovation, amb un públic diferent: menys alta societat al Saló dels miralls, menys senyors encorbatats i senyores estirades, rosses y consumides, y més gent normal, vestida normal, parlant normal...i dient que estaven disfrutant extraordinariament!

Després de aquest concert, el sisè (Aix-en-Provence, Montecarlo, Paris, Luzern i Pamplona), la gira finalitzarà el 30 de novembre al Lincoln Center de New York.

Esperem tornar los a veure a tots ells pel Liceu, A Dumaux, cantant i actuant, a la Haïm, dirigint, i a la Dessay... la qüestió es tornar-la a tenir al nostre escenari, fent absolutament el que ella vulgui!


Gran Teatre del Lice, Barcelona 22 novembre 2014
Concert ESCENES DE GIULIO CESARE (Georg Friedich Händel)

Le Concert d'Astrée, dirigit per Emmanuelle Haïm
Natalie Dessay, soprano
Christophe Dumaux, contratenor


PRIMERA PART 


Obertura de Giulio Cesare (HMV 17, 1724)
Ària de Giulio Cesare «Presti omai» (Acte I, escena 1ª)
Recitatiu de Giulio Cesare «Dei» i «Cieli! e qual delle sfere»
Simfonia i ària de Cleopatra «V’adoro» (Acte II, escena 2ª)
Ària de Giulio Cesare «Se in fiorito prato» (Acte II, escena 2ª)
Suite núm. 3 en Sol major HWV 350 extreta del Water Music - 1736
Recitatiu de Giulio Cesare i Cleopatra «Che veggio, oh numi» (Acte II, escena 7ª)
Ària de Giulio Cesare «Al lampo dell’armi» (Acte II, escena 8ª)
Recitatiu acompanyat de Cleopatra «Che sento, oh Dio»
Ària Cleopatra «Se pietà di me non senti» (Acte II, escena 8ª)

SEGONA PART
Recitatiu acompanyat de Giulio Cesare «Dall’ondoso periglio»
Ària de Giulio Cesare «Aure, deh per pietà» (Acte III, escena 4ª)
Recitatiu de Cleopatra «E pur cosí in un giorno»
Ària Cleopatra «Piangerò» (Acte III, escena 3ª)
Recitatiu acompanyat de Cleopatra «Voi, che mie fide ancelle»
Recitatiu de Giulio Cesare i Cleopatra «Forzai l’ingresso alla tua salvezza, oh cara»
Ària de Cleopatra «Da tempeste» (Acte III, escena 7ª)
Recitatiu de Giulio Cesare et de Cleopatra «Bellissima Cleopatra»
Duet de Giulio Cesarei Cleopatra «Caro! Bella!» (Acte III, escena 10ª) 

1r bis Ode for the Birthday of Queen Anne (Händel)
2n bis fragment «Caro! Bella!» Giulio Cesare



NOTA POSTERIOR A LA PUBLICACIÓ: ELS VIDEOS HAN ESTAT ELIMINATS PER INFRACCIÓ DE DRETS D'AUTOR


FOTOS